#DL3F Experiment literari "Back to the future" (II)

Segona entrega de #DL3F. En aquest segon relat del equip dels Doc’s (format per la Miri Quatre, el Sergi G. Oset i l’Hugo Camacho), viatgem a un relat més misteriós a través del DeLorean. El personatge protagonista en aquest cas és l’Alfred.

Abans del relat, un recordatori especial per l’equip dels McFly’s format per l’Alicia Gili, el Ferran d’Armengol i l’Edgar Cotes. Felicitats companys!

Ara si, segon relat de #DL3F:

La boira cristal·litzava amb una patina corrosiva damunt l’estructura del DeLorian. La fortor a descomposició impregnava els carrers. 

«De la Llum a la Foscor, de la Llum a la Foscor», es repetia l'Alfred, disposat a tornar totes aquelles criatures a l'inframón a temps. Sense donar-li més voltes, trencà una de les finestres del primer pis i s'esmunyí a dintre de la universitat. 
El vent miolava queixós entre els passadissos. Alfred avançava tot ajudant-se amb uns llumins. Una veu rogallosa recitava uns versos: “Um bema tare sendara jri sarva loka washum kuru jo”. Era el seu mantra. Volien poder. L'Alfred no estava disposat a perdre. Es palpà la butxaca de la jaqueta i el tacte de l'estatueta que hi portava li atorgà seguretat. Era la millor arma que podia tenir. Avançant entre els sons del grinyolar de les portes, la va treure. Aquell passadís no semblava tenir fi.

De cua d'ull va descobrir una ombra que l'anava seguint. Va agafar l'estatueta de sal amb força. Començava a sentir calor. No era una bona senyal. Si arribava a fer-ne molta, l'estatueta es desfaria a la seva mà, perdent el seu poder. Desitjà trobar-se de nou a la seguretat de la cabina del cotxe, amb el llampant panell de control i els seients de pell. 

Buscava desesperadament la sortida. Al fer una fugaç ullada a l'ombra, s'adonà que aquella silueta li resultava estranyament familiar. Era la mateixa ombra que se li apareixia en somnis, la que se'l volia endur més enllà d'aquesta dimensió. Accelerà el pas per pujar a la torre, sentí un: “bema tare sendara jri sarva loka washum kuru jo” i va veure la foguera. Cremaria l'estàtua Les llengües de foc s'alçaren prenent l'aparença de mil tentacles primigenis. D'allà dalt, el foc il·luminava el DeLorian. 

L'asfixiant calor el feia dubtar: marxar el més ràpid possible o acabar la seva missió? 

Un crit esgarrifós travessà la realitat i li congelà la sang. L'estatueta començà a vibrar. Les flames s'escamparen per altres plans. El fum espès, provocat per la reacció del foc sobre la sal, va confondre els éssers fantasmagòrics de la torre...“De la llum a la foscor”. 

Buscaren refugi en la ombra que perseguia l'Alfred i així la feren més forta, més fosca, més extensa.

Alfred corria com un esperitat, en aquells moments encara no podia saber que els seus cabells ja eren blancs. Es sentia com un titella. Totes les criatures de la nit es van fondre amb l'ombra que s'anava fent gran. L'única opció era saltar fugint del foc i de l'ombra... 

Al saltar per la finestra alguna cosa el va agafar pel turmell. La cremor va donar pas a un fred intens. Va continuar arrossegant-se. Es desfermà una tempesta elèctrica. Allò potser acabaria amb l'ombra, però l'Alfred tenia altres coses per resoldre. Sentia calfreds. 
En haver-lo tocat, alguna part de l'ombra havia entrat dintre seu. Però no al cos, sinó a la seva consciència, la seva ànima. Alfred, i la cosa que portava a dins, van encendre el motor del DeLorian. Era temps de tornar a casa. L'Ombra volia conèixer el futur.