VOLER ESCAPAR

La meva ment és, ara mateix, com un gran embarbussament. Una multitud de llibres decoren la biblioteca que és la meva habitació, on encara reposa sobre la tauleta de nit el plat de l’esmorzar, amb restes de l’entrepà de xocolata i un got encara amb la cullera i la bosseta del te. Els llençols bruts indiquen que fa temps que no netejo i una espelma m’il·lumina mentre amb la ploma escric versos que no m’acaben de convèncer. Tot forma part d’un museu on s’exposa la meva desídia. No sé si estic en el meu refugi o la meva presó, com una muralla on no es pot trobar la sortida.  Tinc escrit a la pissarra: “escapa”.

No trobo la inspiració, he perdut la meva musa. Sóc com un actor fent un monòleg en un teatre sense públic, com un concert de música sense cap melodia. Sóc un vaixell en una autopista, una revista sense imatges.

 Encara enyoro les pessigolles després de fer-li l’amor, tenir-la nua a la meva habitació, dibuixar-la amb el meu llapis, escriure paraules dedicades a ella que s’enredaven  en el paper fent-me sentir un artista. Encara tinc un penjoll per regalar-li des de que em va deixar. Encara em sembla olorar la fragància del seu perfum. Era un regal pels meus ulls, el para-sol que em refrescava les tardes d’estiu, el xarop que em tractava el refredat.  Com una droga que necessitava per seguir endavant.

No em surten les paraules, estripo el full i encenc la televisió. Comença a caure el vespre. Una senyora en un programa de testimonis parla, amb la suposada periodista, del seu marit. Un senyor jubilat, al seu costat, li observa l’escot. Ella diu que li perdona perquè l’estima massa. Potser a mi em passa el mateix. Jo també li he perdonat moltes coses: infidelitats, discussions, mànies o males cares.  Apago la televisió.

Estic cansat de no poder parlar amb ella, “donem-nos un temps”, em va dir. Odio aquesta frase. “I no em truquis”. D’això ja fa dos mesos.

Fa molta calor aquest vespre. Pujo al terrat i observo les llums de Barcelona. Havia oblidat que el meu terrat era un magnífic mirador de la ciutat. Darrere la muntanya de Montjuïc, un globus sembla anar en direcció a l’horitzó. La ciutat està preciosa, amb tots els seus carrers plens de gent. Deuen anar a prendre una copa, a conèixer gent nova, enamorar-se, viure. Torno ràpidament a l’habitació per buscar una làmina per dibuixar. També escric un poema sobre els nous amants que es formaran aquesta nit de clima estiuenc. Em sento millor fent-ho, no estic pensant en ella.

Quan acabo encenc el portàtil abans de preparar-me el sopar. Reviso el Facebook. Ella m’ha deixat un missatge. El llegeixo poc a poc, intentant entendre cada paraula. Em diu que em necessita, que vol veure’m, que aquesta nit vol passar-la amb mi, que estarà a casa seva, sola, esperant-me.

Una fogonada em puja pel cos al acabar de llegir. Em dutxo, sopo ràpidament i agafo el penjoll per a ella. Em cuso el botó de la camisa que em posaré aquesta nit. Agafo el mòbil, un missatge d’ella: “encara recordes on visc, oi? T’espero”. Baixo per l’escala, saludo amb un gran somriure una veïna que feia temps que no veia. Està preciosa. Al carrer, veig de prop la gent que dibuixava des del terrat. Un grup de noies estrangeres a la parada del autobús. La ciutat és mou. M’arrepenteixo de no haver-la disfrutat. Dos mesos són masses per culpa de la meva addicció. Tinc el penjoll a la butxaca. L’agafo entre els dits i no sé què fer. Recordo la pissarra, “escapa”. Cap a on? Vaig al metro en direcció a casa seva o llanço el penjoll pel clavegueram?