TORNEIG LOVECRAFT

És possible fer 12 relats diferents d’un mateix inici? En aquesta ocasió, el grup tuitaire hem fet al llarg del mes de novembre un torneig molt interessant. Degut al creixement exponencial del grup, hem fet relats en equips de 4 o 5, variables a cada semana i durant quatre caps de semana consecutius. 

El començament comú del “Tornei Lovecraft” era:

“Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.                             H. P. Lovecraft”

Les 12 versions, en les que hi ha hagut espai per tot tipus d’històries, les podeu llegir en el blog del grup… 

http://tuiteratsultradimensionals.blogspot.com.es/

De totes maneres, aquí us deixo els relats en els que he participat, amb els noms dels companys amb qui he realitzat aquesta aventura setmanal. Que els disfruteu!

DOLÇOR

Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.

Pocs s’atrevien a acostar-s’hi, ni tan sols el bestiar, que girava cua en veure el cartell de l’entrada d’aquell camí sense asfaltar. Però, sempre hi havia l'ésser curiós, amb ganes de trencar tòpics. Aquell que estava massa encegat per la set d'aventures. Havia sortit més aventurer que mai i a mesura que s'acostava a la mansió, el cor li bategava amb més força. Suava. Caminava ajupit, la por dins el desig de saber, decidit a infiltrar-se dins l'ànima de l'indret maleït. Arribava vora la tanca de ferro. Amb tremolor a les mans, s'atreví a posar-ne una damunt la tanca. Un calfred recorregué el seu cos i va estar a punt de convertir-se en un ornament més del ferro forjat de l'entrada. En Limburg entrà i avançà, tres passes. Immediatament va desaparèixer. 

O això li va semblar al nen que ho mirava tot des de fora de l'edifici mentre llepava una estranya piruleta que tenia ulls i boca. Tenia bon gust; però encara més, la dolçor de la venjança... En veure en Limburg desaparèixer, el nen va esbossar un somriure maligne. Havia aconseguit que l’home —com a mínim— entrés a la mansió maleïda. Frisava per saber tot el que li esperava allà dins. El nen xuclava amb desfici mentre els seus ulls seguien la figura fosca i somreia. La piruleta també somreia, i els seus ulls de caramel empaitaven els foscos del nen, que pronosticaven la desgràcia de l’home si tot anava com el nen havia preparat. Quan va veure que Limburg havia tornat a aparèixer i somreia va llençar la piruleta al terra. 

—Ja era hora!— li va etzibar.

I en Limburg, sorprès, donà un pas, trepitjant la piruleta, se'l mirà i preguntà: 

—Fill? 

Glòria Tudela Galbis

M. Montserrat Medalla

Marta Pérez Sierra

Alícia Gili Abad

LES DONES NUES

Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.

De fet, la majoria dels habitants del poble mai no s'acostaven a la zona dels pantans, mentre corrien febrils les llegendes sobre dones que es reunien a la foscor per ballar nues mentre estranys ocellots similars als pterodàctils sobrevolaven els aiguamolls. En John, decidit, va anar ben abrigat a comprovar si la llegenda era certa. Feia molt temps que no veia una dona nua. En arribat al pantà, va sentir un so repetitiu, de baixa freqüència, com un cant ritual. Dins una clariana on la boira s'escampava. 

Les deixebles de Demèter mormolaven una lletania celta. L'arrel de la belladona corria de mà en mà. L’altar de pedra era moll de sang. En John provà de apropar-se a l'altar. Ho volia veure tot. No pensà que les bestioles de les bruixes feien guàrdia pels voltants. Aquells malsons voladors el van envoltar amb uns crits tan brutals i eixordadors que el van llençar contra aquell fang pudent i viscós. Un dels ocellots xisclà i es llençà cap a on estava John. La lletania s'aturà de sobte i les dones nues miraren fixament l'intrús. Una d'elles, la que portava una daga ensangonada a la mà, el somrigué, divertida. El John va sentir com la vegetació putrefacta de tot l'aiguamoll vibrava amb una repugnant emoció. Una arrel va palpar-li la cara. Intentà recular, però ja era massa tard, la brossa malèfica l'envoltava, dirigida per una voluntat àvida de sang. Es regirava intentant buscar escapatòria, però de mica en mica deixava de notar força als músculs. Mirà al voltant, buscant ajuda. Atrapat per la vegetació! La dona, nua, l’assenyalà amb la daga tot dient: 

—El que succeeix als aiguamolls, es queda als aiguamolls. 

La llum, l'aire i ell mateix van ser esborrats de la seva ment. Una sola presència havia arrelat dintre de la seva ànima, ofegant-la. I se li acabà l'aire, però seguí somrient fins la fi, veient per últim cop aquella dona nua dels aiguamolls. 

Aitor Zaius 

Sergi G. Oset

Francesc Barrio 

Josep-Manuel Vidal Illanés 

PERFECCIÓ

Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.

La gent sospitava de la família que hi vivia: un matrimoni que s'estimava i amb la parelleta de fills.

"Massa perfectes", deien alguns.

Els pares vivien aliens als comentaris; no els coneixien. Amb els fills era diferent. Alguna cosa havien sentit i no els feia cap gràcia sortir del seu món privat. Els fills ignoraven les xafarderies d'un poble al que no hi tenien tirada, i menys després d'un fet recent que s'escampava per les xafarderes del lloc. Tenia a veure amb l'alcalde i, pel que deien, la família tenia la clau per solucionar-ho.

Volien venjar-se de tota aquella gent malparlada. La seva paciència tenia un límit. Ho farien. Es venjarien, i sabien ben bé com. El llibre negre de conjurs que havien trobat a les golfes els ho marcà, sembla ser que ja antigament algun familiar l'havia utilitzat. Tot el que necessitaven, ho tenien: un plànol del poble, la guia telefònica, ninots variats i moltes agulles.

Quan va ser mitjanit i van comprovar que pels carrers no hi havia ningú, van anar al centre del poble i allí va començar tot. Un gran vòrtex sulfurós es va obrir en mig del carrer gran, les cases s'encaminaren a dins del forat mentre ells s'ho miraven admirats. Allò fou un infern. No va caldre un gran esforç per part de la família: semblava que tot estava escrit des de feia temps!

M. Montserrat Medalla

Cristina Boldú

Ferran d'Armengol

UN BLOODY MARY

Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.

Deien que els quatre joves que hi vivien no sortien mai de la finca. De totes maneres, la bústia estava plena de propaganda. Això no va fer dubtar al detectiu Spencer. El pagaven per trobar on era aquella noia i les pistes el portaven fins allà. Va trucar al timbre de la casa. No el van respondre. Va decidir agafar el pom i la seva mà va quedar completament socarrimada. una flaire forta, espessa i pudent impregnava l'aire. Costava respirar. La porta era tancada i barrada. Allà ja no hi podia viure ningú. Malgrat el dolor a la mà, havia de continuar. Va fer una volta a la casa fins que va trobar l'entrada al soterrani. El pany era fàcil. Es tapà el nas amb un mocador i entrà. La humitat es calava fins al moll de l'os. Una munió de ratpenats va sortir de dins. L'esperaven amb un somriure tenebrós i un banquet servit en una taula il·luminada amb espelmes. Tot plegat força fantasmagòric.

—Que voldràs? —li preguntaren amb veu ronca.

—Només respostes —va respondre a l'aire fosc— Bé, i ja de pas, què tal un Bloody Mary?

Algú va anar cap a ell i tot d'una va sentir unes dents al coll.

—No tenim suc de tomàquet pel còctel, però la teva sang servirà.

Eren vampirs! Se'ls va treure del damunt amb un gir ràpid i va mostrar un feix d'alls.

"La pudor que haurà agafat la gavardina", pensà.

Glòria Tudela Galbis

Miri Quatre

Francesc Barrio