VOLER ESCAPAR (versió curta)

Un munt de llibres decoren l’habitació. A la tauleta de nit, restes de l’entrepà i una espelma que il·lumina versos que no em convencen. Tot forma un museu insípid, una muralla sense sortida.  Tinc escrit a la pissarra: “escapa”. Sóc un concert sense melodia, un vaixell en una autopista, una revista sense imatges. Enyoro les pessigolles, veure-la nua, escriure paraules d’ella que s’enredaven  en el paper. Encara guardo un penjoll per regalar-li. Una senyora a la tele parla del seu marit, el perdona perquè l’estima massa. A mi em passa el mateix: sempre ho he fet...  “Donem-nos un temps”, va dir. Com odio la frase. Fa calor. Pujo al terrat i observo Barcelona. Està preciosa, il·luminada, tota plena de gent sopant, coneixent-se, enamorant-se. Al Facebook veig un missatge seu: vol veure’m, aquesta nit, a casa seva, sola. Una fogonada em puja mentre em dutxo i em vesteixo. Agafo el penjoll per a ella. Veig de prop la gent que veia des del terrat. La ciutat és mou i no l’he disfrutat. Dos mesos perduts en la meva addicció. Tinc el penjoll a la butxaca. L’agafo entre els dits i dubto. Recordo la pissarra: “escapa”. Cap a on? Vaig a casa seva o el llanço pel clavegueram?