#DL3F Experiment literari "Back to the future" (III)

I per acabar amb l’experiment #DL3F, un homenatge a la gran saga, amb una historia del Marty McFly i el Doc, de tornada al passat per retrobar-se amb en Biff Tannen.

Com a l’anterior experiment, destacar totes les coses positives que comporta estar involucrat en aquesta ventura creativa. Tot i que el meu mòbil em fa la guitza i no puc rescatar bé els tuits dels companys, fer una tasca així a través d’una xarxa social és, de nou, una experiència molt enriquidora.

Finalment, enllaçar-vos també a mirar els blocs dels companys.

La màgia de leslletres de l’Edgar Cotes

La meva perdició del Sergi G. Oset

+3 de la Miri Quatre

Escrits de l’HomeFosc de Ferran d’Armengol

Luchando contra el duende de la perversidad de Hugo Camacho

Ara, a disfrutar de l’últim relat:

—Marty, ràpid, hem de tornar. —el científic interromp al jove.

—Ara? on, Doc? —respon ell—. Tu vine, és urgent, es tracta de... recopilar unes dades i podrem decidir a on... bé, a “quan” anem.

McFly no sabia si tenir-ne por o no.

—Però de quines dades estem parlant, Doc?

—NASA,comunicacions per satèl·lit, i eclipsis de sol. Hi ha un perill al cinturó de Clarke...

Marty s’empassa el contingut de la seva Cola d'un glop. Dissimula cordant-se les Converse. «Doc ha perdut el cap?», es pregunta. 

—Ràpid, Marty, ajuda a Einstein a pujar i marxem. No t'ho creuràs, però es tracta d'ajudar en... Biff Tannen.

—Biff Tannen? Però si... —comença a cridar en Marty, però el Doc no el deixa acabar:

—I agafa l'skate!... Si, ja sé que té un cervell de mosquit! S'ha fet amic d'un impresentable que li fa fer la feina bruta. El GOES3 perilla...va, anem! 

Marty emet un xiulet d’admiració en seure al DeLorean. Cerca pel dial, fins que la veu de Bryan Adams ressona a les ones. La cançó és Summer of 69.

—Precisament, Marty, l'any on anirem —digué en Doc—. Els teus pares i en Biff tenen 30 i tu, tu ets un bebè. Hi haurà un eclipsi de sol i això pot fer que el GOES3 no recarregui les bateries perquè el sonat d'en Tannen es creu espia i vol demostrar als soviètics que és digne de confiança. I aquesta podria ser la seva petita demostració. Bé Marty, l'any 1969 el GOES3 encara no existeix, però si aquell tarat desvia l'òrbita de l'Intelsat, no existirà mai. Maleïts russos! Però deixem-nos de xerrameca i saltem al passat, que hi ha molt a fer. Estàs preparat?

—Suposo que si, Doc. L'any 1969 no va ser quan vam arribar a la Lluna? També es tracta d'això la missió? Aaaaaaaarrgggg!!! On som?

—Al 1969. 

Abans d’aparèixer enmig del concert, Doc ja sabia que s’havia equivocat. Milers de hippies els envoltaven i Hendrix tocava Hey Joe.

—¿Brian Adams, nano? Això sí que és tocar la guitarra.

Doc estava encantat, però McFly s'adonà que al seu amic se li anava la pinça quan acceptà la pipa de maria que li oferia un d’aquells melenuts. Havia de fer alguna cosa i ràpid.

—No havíem vingut a buscar en Tannen, Doc? —preguntà en Marty, buscant una manera de sortir del festival Hill Valley-Love & Peace.

—En Tannen, dius?, si, suposo... Area 51, Nevada —va mormolar el científic—. L'Einstein ens ajudarà a entrar. Quan distregui el guarda, agafa l'skate i corre cap a l'edifici del fons, Marty. Jo et seguiré.

El brogit dels motors a reacció dels avions trencant la barrera del so neguitejava l'Einstein. En Marty es col·locà els auriculars del Walkman i donà embranzida a l'skate, deixant el guarda amb un pam de nas.

Doc aprofità que el guarda mirava aquell giny sobre el que es desplaçava en McFly i l'estaborní amb un fort cop al cap.

—Anem Einstein! Marty, en Tannen deu ser allà dins, amb l'ordinador central. Hem d'impedir que toqui res! El convidaré a fumar... maria. 

En Tannen, aliè a tot, gaudia d'una hamburguesa de quart de lliure de vedella de Kentucky. Es sentia l'amo del món. Es sentia l'amo però, en realitat era l'encarregat de la neteja de la base. Amb el poc cervell que tenia, va ser molt fàcil enredar-lo. I ara estava esperant que aquell vell del bigoti passés per allà per prendre-li la carpeta i donar-li a qui li havia enredat.

Tannen es va ensorrar. Estava disposat a donar-los tots els expedients classificats si, a canvi, podia marxar amb ells en el DeLorean. Amb aquella cigarreta se li van oblidar els problemes, va convidar tots els vigilants a fer unes pipades i va marxar amb els nous amics.

#DL3F Experiment literari "Back to the future" (II)

Segona entrega de #DL3F. En aquest segon relat del equip dels Doc’s (format per la Miri Quatre, el Sergi G. Oset i l’Hugo Camacho), viatgem a un relat més misteriós a través del DeLorean. El personatge protagonista en aquest cas és l’Alfred.

Abans del relat, un recordatori especial per l’equip dels McFly’s format per l’Alicia Gili, el Ferran d’Armengol i l’Edgar Cotes. Felicitats companys!

Ara si, segon relat de #DL3F:

La boira cristal·litzava amb una patina corrosiva damunt l’estructura del DeLorian. La fortor a descomposició impregnava els carrers. 

«De la Llum a la Foscor, de la Llum a la Foscor», es repetia l'Alfred, disposat a tornar totes aquelles criatures a l'inframón a temps. Sense donar-li més voltes, trencà una de les finestres del primer pis i s'esmunyí a dintre de la universitat. 
El vent miolava queixós entre els passadissos. Alfred avançava tot ajudant-se amb uns llumins. Una veu rogallosa recitava uns versos: “Um bema tare sendara jri sarva loka washum kuru jo”. Era el seu mantra. Volien poder. L'Alfred no estava disposat a perdre. Es palpà la butxaca de la jaqueta i el tacte de l'estatueta que hi portava li atorgà seguretat. Era la millor arma que podia tenir. Avançant entre els sons del grinyolar de les portes, la va treure. Aquell passadís no semblava tenir fi.

De cua d'ull va descobrir una ombra que l'anava seguint. Va agafar l'estatueta de sal amb força. Començava a sentir calor. No era una bona senyal. Si arribava a fer-ne molta, l'estatueta es desfaria a la seva mà, perdent el seu poder. Desitjà trobar-se de nou a la seguretat de la cabina del cotxe, amb el llampant panell de control i els seients de pell. 

Buscava desesperadament la sortida. Al fer una fugaç ullada a l'ombra, s'adonà que aquella silueta li resultava estranyament familiar. Era la mateixa ombra que se li apareixia en somnis, la que se'l volia endur més enllà d'aquesta dimensió. Accelerà el pas per pujar a la torre, sentí un: “bema tare sendara jri sarva loka washum kuru jo” i va veure la foguera. Cremaria l'estàtua Les llengües de foc s'alçaren prenent l'aparença de mil tentacles primigenis. D'allà dalt, el foc il·luminava el DeLorian. 

L'asfixiant calor el feia dubtar: marxar el més ràpid possible o acabar la seva missió? 

Un crit esgarrifós travessà la realitat i li congelà la sang. L'estatueta començà a vibrar. Les flames s'escamparen per altres plans. El fum espès, provocat per la reacció del foc sobre la sal, va confondre els éssers fantasmagòrics de la torre...“De la llum a la foscor”. 

Buscaren refugi en la ombra que perseguia l'Alfred i així la feren més forta, més fosca, més extensa.

Alfred corria com un esperitat, en aquells moments encara no podia saber que els seus cabells ja eren blancs. Es sentia com un titella. Totes les criatures de la nit es van fondre amb l'ombra que s'anava fent gran. L'única opció era saltar fugint del foc i de l'ombra... 

Al saltar per la finestra alguna cosa el va agafar pel turmell. La cremor va donar pas a un fred intens. Va continuar arrossegant-se. Es desfermà una tempesta elèctrica. Allò potser acabaria amb l'ombra, però l'Alfred tenia altres coses per resoldre. Sentia calfreds. 
En haver-lo tocat, alguna part de l'ombra havia entrat dintre seu. Però no al cos, sinó a la seva consciència, la seva ànima. Alfred, i la cosa que portava a dins, van encendre el motor del DeLorian. Era temps de tornar a casa. L'Ombra volia conèixer el futur.

#DL3F Experiment literari "Back to the future" (I)

      Segon experiment literari a través de Twitter. En aquest cas, el repte era diferent, ja que es tractava de fer tres relats en dies alterns en grups més petits, com una mena de competició contra l’altre grup.

        L’excusa per fer els relats era la saga de pel·lícules “Back to the future”. Així doncs, partint dels viatges amb el DeLorean, podíem jugar amb els personatges i fer-los moure a través del temps.

        Com son tres relats diferents, els penjo en diferents posts. En l’entradeta del següent, recordaré els integrants d’aquesta aventura a través de “condensadors de fluzos”

        Espero us agradi aquest primer relat, en que la protagonista és una jove molt entranyable…

Portava més de mitja hora intentant arrencar el DeLorean sense èxit, fins que va caure en un petit detall: Liv Shampoo havia robat tota mena d’esportius estrafolaris, tot i que mai hagués pensat que fugiria de la bòfia en aquell trasto rosa. 

«Rosa», va pensar. La solució per fer el pont al sistema elèctric del cotxe també seria rosa: duia el vibrador carregat a la bossa. Liv s’estremí de plaer quan el motor arrencà amb un brogit encabritat, submergint-la en un calidoscopi de sensacions humides. 

Havia fixat la data: 20 d’agost del 1335, Egipte. 

Tot d’una, els fars del vehicle il·luminaven una cambra mortuòria en penombres. Sarcòfags, terrisses i quadrigues atapeïen la sala. Decidida, es va treure el xiclet de la boca i el va enganxar al canvi de marxes, es va calçar unes sandàlies i va sortir a explorar. Caminà entre atuells decorats, estàtues de soldats vestits amb armadures d’or, però el que més li cridà l’atenció va ser… l’estàtua que duia una llarga túnica ratllada, subjectada al coll per una cinta. Es visualitzà vestint aquella majestuosa peça de roba. I se la va emprovar, així vestida no cridaria tant l,atenció. Va buscar corrent un mirall, el trobà i després de netejar-ho amb una altra túnica es contemplà embadalida. Estava realment potent. 

“Això no m’ajudarà a sortir”, va aturar-se. «Pensa, Liv, pensa…», es digué mentre la imatge del mirall començà a distorsionar-se… 

Amb pas solemne es va decidir a resoldre els paranys amagats en aquella piràmide i sortir a buscar aquell marrec d’en Tutankamon. La nit queia sobre el desert. Un ventijol suau l’acaronà. La llum d’unes torxes i una música embriagadora orientà les seves passes. Mentre caminava, va veure un llum al cel més brillant que cap altra estrella i que s’anava fent cada cop més gran. La música que provenia d’un campament proper a la riba del Nil es transformà en un cor de laments que entonava una salmodia hipnòtica. Liv se sentia cada cop més atreta cap a aquelles veus, i no podia deixar de mirar aquella llum que se li acostava. El cap li ballava. L’atracció que sentia li impedia aturar-se, Duia la túnica reial i tothom li feia reverències. Era inevitable participar en la cerimònia. Una munió de mans desitjoses la portà fins l’origen del focus enlluernador que havia aterrat. Nubis i egipcis es postraren per igual. 

Un home amb un estrany casc de falcó se li acostà. Quan parlà, la Liv va veure que no era un casc, era el seu cap. No ho va poder evitar, va treure el mòbil de sota la túnica i va fer una foto. Van pensar que era una bruixa vinguda del més enllà… L’home, en veure el flash que sortia d’aquell estrany aparell, es va agenollar davant la Liv, que amb un nus a la gola, l’observà. L’home falcó un cop refet, va posar-li una urpa damunt el front. Els pensaments de la Liv es van fondre amb els del viatger estel·lar. 

De sobte el déu Ra sentí la necessitat de tenyir-se les plomes per que no se li veiessin les arrels. La Liv va fer sortir el sol. Ra, déu del sol havia trobat la seva deessa. Liv portà de la mà el déu del sol fins el DeLorean rosa. Junts polsaren el botó d’ignició a l’atzar.