VIGILÀNCIA

El primer que vaig veure va ser l’etiqueta de la capsa de cartró on m’havien transportat. “Oficina de la Caixa de Pensions, Carrer Guillem Tell 28, 08006, Barcelona”. Entenc que la meva feina us podia semblar monòtona i molt estàtica, perquè des de que em van instal·lar, sempre tenia el visor dirigit a un mateix punt, la porta d’aquell caixer automàtic. Però bé, no us vull entretindre amb detalls superflus per explicar-vos el que vaig veure aquella nit.

Recordo que aquella tardor havia vist entrar sovint aquella dona, de la que em va cridar molt l’atenció l’abric que sempre duia. Tot i que vell i ple de taques, semblava de molt bona qualitat i habitualment, les persones que venien a dormir al meu caixer, duien robes més modestes.

Segons sortia a l’extrem inferior de la meva visió, era la matinada del 16 de desembre del 2005. I com els dies previs, la dona va entrar una mica més tard de les dotze. L’hora posterior van entrar bastants clients a treure diners, però cap d’ells semblava mirar-la directament ni tan sols adonar-se que hi era. S’estaven un promig de 4 minuts i sortien després de posar-se els bitllets al moneder. Cap allà l’una i mitja, però, van entrar dos joves i ells si que s’hi van fixar en la dona. Intueixo pels seus rostres que l’insultaven i també veia que li tiraven objectes com una ampolla buida de refresc o un conus de plàstic taronja i blanc. Entre riures, van sortir d’allà després de que la dona els hi tanques la porta als morros.

I vaig seguir amb la feina, sense ensurts. Intuïa els forts roncs de la dona, mentre jo, ho reconec, també em notava cansada. La meva funció era no deixar mai de vigilar la porta; així que, ni que tingués la capacitat de fer-ho, no podia permetre’m el luxe de posar-me en Off.

Al cap d’unes tres hores, més o menys, va ser quan vaig retratar els fets que m’han atorgat aquesta importància “mediàtica”, com diuen ara. Un noi  que mai havia vist entrar al meu recinte, va picar repetidament a la porta. La dona, desvetllant-se, va treure el pestell i el va deixar entrar. En tornar al seu racó, pels dos costats de la porta van aparèixer els dos nois d’abans. Fora del meu angle de visió, dedueixo, la van sacsejar, menysprear o tirar-li escopinades. El que sí que vaig veure amb claredat va ser com dos dels nois sortien i al cap d’uns minuts,  tornaven amb un bidó blau de líquid a la mà. Un d’ells devia abocar-li aquell líquid, ja que el noi que fumava una cigarreta, la va llançar en direcció a la dona i… Vaig sentir una gran sacsejada sota meu, seguit d’aquella gran explosió. Al moment, enfront del meu ull, tot el caixer es va omplir d’una gran bola de foc. Mig atordida, em va semblar escoltar, entre gemecs de dolor de la dona, com els seus insults perdien força…

Pel que em vaig assabentar més tard, els bombers van arribar ràpid. En apagar el foc, van poder salvar la gravació que havia realitzat aquella nit. Gràcies a aquelles imatges que tant m’havia costat enregistrar, han decidit que aquells dos nois majors d’edat han d’estar molts anys a la presó. Jo em retiro i, si existís un mon en que les càmeres de gravació poguessin escriure, hauria fet aquest text que acabeu de llegir. Encara que penso, i ho sento per dir-ho després que m’hagueu llegit, potser hauríeu fet millor en veure directament el que vaig captar. En aquest cas, com en la majoria, unes imatges valen més que mil paraules.

En record de la Maria Rosa Endrinal

Basat en fets reals... 

http://www.lavanguardia.com/sucesos/20081111/53577211402/penas-de-17-anos-de-carcel-para-los-dos-autores-de-la-muerte-de-una-indigente-en-barcelona.html#ixzz2iwjdrV00

ABANS DE SOPAR

No hi ha més plaer que deixar-se portar per l’inspiració i deixar escapar totes aquelles paraules i frases que se’t venen a la ment, es diu el jove a sí mateix; i  explorar la creativitat que fa que s’uneixin les neurones i impulsar-te a capbussar en les teves idees sota un tel d’ambients, situacions i espais imaginaris.

El nostre escriptor adolescent gaudeix davant del full de paper i no deixa passar l’oportunitat de descriure imatges tal com li venen, relatant situacions imaginades (que, de ben segur, són més el resultat d’una barreja d’imatges de llibres, còmics o pel·lícules que d’experiències viscudes) o inventant diàlegs que encaixin en les peculiaritats típiques dels personatges que mouen la seva historia.

Exercici lliure, en diuen, i com podria millorar la seva narració sinó és deixant-se anar?

S’aixeca, dona un tomb per l’habitació nua, on pengen pòsters reciclats del seu germà gran, que fa poc va iniciar un viatge a un lloc molt llunyà. Aquelles imatges d’estrelles de l’NBA dels 80 resten enganxades com a petit homenatge a qui li va ensenyar a llançar a cistella. I ara vol clavar un triple als morros dels que diuen que és un xaval tancat, tímid, sense personalitat… I ho fa, i tant, a través d’un flux constant de paraules que esdevenen paràgrafs sencers.

De què podria seguir parlant?

Un viatger, ell mateix, o ell mateix en el rostre i físic del seu germà. Seduïnt dones desconegudes, resolent situacions misterioses arreu del continent i sent recompensat com mai ho ha estat. Vestir-se amb les robes més cares i anant a recepcions i còctels convidat per personatges molt influents. No ho té clar.

Estem davant d’un futur escriptor?

Segur.

Totes aquestes línies  no son una mera excusa per fer els deures de ciència; hi ha una necessitat inherent en la seva jove ment per fluir sobre el full de paper. Tot s'acaba: la mare el crida, ha d’anar a sopar que la truita es refreda. Deixa el bolígraf sobre la taula i tanca el quadern.

Demà hi seguirà.

VOLER ESCAPAR

La meva ment és, ara mateix, com un gran embarbussament. Una multitud de llibres decoren la biblioteca que és la meva habitació, on encara reposa sobre la tauleta de nit el plat de l’esmorzar, amb restes de l’entrepà de xocolata i un got encara amb la cullera i la bosseta del te. Els llençols bruts indiquen que fa temps que no netejo i una espelma m’il·lumina mentre amb la ploma escric versos que no m’acaben de convèncer. Tot forma part d’un museu on s’exposa la meva desídia. No sé si estic en el meu refugi o la meva presó, com una muralla on no es pot trobar la sortida.  Tinc escrit a la pissarra: “escapa”.

No trobo la inspiració, he perdut la meva musa. Sóc com un actor fent un monòleg en un teatre sense públic, com un concert de música sense cap melodia. Sóc un vaixell en una autopista, una revista sense imatges.

 Encara enyoro les pessigolles després de fer-li l’amor, tenir-la nua a la meva habitació, dibuixar-la amb el meu llapis, escriure paraules dedicades a ella que s’enredaven  en el paper fent-me sentir un artista. Encara tinc un penjoll per regalar-li des de que em va deixar. Encara em sembla olorar la fragància del seu perfum. Era un regal pels meus ulls, el para-sol que em refrescava les tardes d’estiu, el xarop que em tractava el refredat.  Com una droga que necessitava per seguir endavant.

No em surten les paraules, estripo el full i encenc la televisió. Comença a caure el vespre. Una senyora en un programa de testimonis parla, amb la suposada periodista, del seu marit. Un senyor jubilat, al seu costat, li observa l’escot. Ella diu que li perdona perquè l’estima massa. Potser a mi em passa el mateix. Jo també li he perdonat moltes coses: infidelitats, discussions, mànies o males cares.  Apago la televisió.

Estic cansat de no poder parlar amb ella, “donem-nos un temps”, em va dir. Odio aquesta frase. “I no em truquis”. D’això ja fa dos mesos.

Fa molta calor aquest vespre. Pujo al terrat i observo les llums de Barcelona. Havia oblidat que el meu terrat era un magnífic mirador de la ciutat. Darrere la muntanya de Montjuïc, un globus sembla anar en direcció a l’horitzó. La ciutat està preciosa, amb tots els seus carrers plens de gent. Deuen anar a prendre una copa, a conèixer gent nova, enamorar-se, viure. Torno ràpidament a l’habitació per buscar una làmina per dibuixar. També escric un poema sobre els nous amants que es formaran aquesta nit de clima estiuenc. Em sento millor fent-ho, no estic pensant en ella.

Quan acabo encenc el portàtil abans de preparar-me el sopar. Reviso el Facebook. Ella m’ha deixat un missatge. El llegeixo poc a poc, intentant entendre cada paraula. Em diu que em necessita, que vol veure’m, que aquesta nit vol passar-la amb mi, que estarà a casa seva, sola, esperant-me.

Una fogonada em puja pel cos al acabar de llegir. Em dutxo, sopo ràpidament i agafo el penjoll per a ella. Em cuso el botó de la camisa que em posaré aquesta nit. Agafo el mòbil, un missatge d’ella: “encara recordes on visc, oi? T’espero”. Baixo per l’escala, saludo amb un gran somriure una veïna que feia temps que no veia. Està preciosa. Al carrer, veig de prop la gent que dibuixava des del terrat. Un grup de noies estrangeres a la parada del autobús. La ciutat és mou. M’arrepenteixo de no haver-la disfrutat. Dos mesos són masses per culpa de la meva addicció. Tinc el penjoll a la butxaca. L’agafo entre els dits i no sé què fer. Recordo la pissarra, “escapa”. Cap a on? Vaig al metro en direcció a casa seva o llanço el penjoll pel clavegueram?