El primer que vaig veure va ser l’etiqueta de la
capsa de cartró on m’havien transportat. “Oficina de la Caixa de Pensions, Carrer
Guillem Tell 28, 08006, Barcelona”. Entenc que la meva feina us podia semblar monòtona
i molt estàtica, perquè des de que em van instal·lar, sempre tenia el visor
dirigit a un mateix punt, la porta d’aquell caixer automàtic. Però bé, no us
vull entretindre amb detalls superflus per explicar-vos el que vaig veure aquella
nit.
Recordo que aquella tardor havia vist entrar sovint
aquella dona, de la que em va cridar molt l’atenció l’abric que sempre duia. Tot
i que vell i ple de taques, semblava de molt bona qualitat i habitualment, les
persones que venien a dormir al meu caixer, duien robes més modestes.
Segons sortia a l’extrem inferior de la meva visió,
era la matinada del 16 de desembre del 2005. I com els dies previs, la dona va
entrar una mica més tard de les dotze. L’hora posterior van entrar bastants
clients a treure diners, però cap d’ells semblava mirar-la directament ni tan
sols adonar-se que hi era. S’estaven un promig de 4 minuts i sortien després de
posar-se els bitllets al moneder. Cap allà l’una i mitja, però, van entrar dos
joves i ells si que s’hi van fixar en la dona. Intueixo pels seus rostres que l’insultaven
i també veia que li tiraven objectes com una ampolla buida de refresc o un
conus de plàstic taronja i blanc. Entre riures, van sortir d’allà després de
que la dona els hi tanques la porta als morros.
I vaig seguir amb la feina, sense ensurts. Intuïa
els forts roncs de la dona, mentre jo, ho reconec, també em notava cansada. La
meva funció era no deixar mai de vigilar la porta; així que, ni que tingués la
capacitat de fer-ho, no podia permetre’m el luxe de posar-me en Off.
Al cap d’unes tres hores, més o menys, va ser quan vaig
retratar els fets que m’han atorgat aquesta importància “mediàtica”, com diuen
ara. Un noi que mai havia vist entrar al
meu recinte, va picar repetidament a la porta. La dona, desvetllant-se, va
treure el pestell i el va deixar entrar. En tornar al seu racó, pels dos
costats de la porta van aparèixer els dos nois d’abans. Fora del meu angle de
visió, dedueixo, la van sacsejar, menysprear o tirar-li escopinades. El que sí
que vaig veure amb claredat va ser com dos dels nois sortien i al cap d’uns
minuts, tornaven amb un bidó blau de
líquid a la mà. Un d’ells devia abocar-li aquell líquid, ja que el noi que
fumava una cigarreta, la va llançar en direcció a la dona i… Vaig sentir una
gran sacsejada sota meu, seguit d’aquella gran explosió. Al moment, enfront del
meu ull, tot el caixer es va omplir d’una gran bola de foc. Mig atordida, em va
semblar escoltar, entre gemecs de dolor de la dona, com els seus insults
perdien força…
Pel que em vaig assabentar més tard, els bombers
van arribar ràpid. En apagar el foc, van poder salvar la gravació que havia
realitzat aquella nit. Gràcies a aquelles imatges que tant m’havia costat
enregistrar, han decidit que aquells dos nois majors d’edat han d’estar molts
anys a la presó. Jo em retiro i, si existís un mon en que les càmeres de gravació
poguessin escriure, hauria fet aquest text que acabeu de llegir. Encara que
penso, i ho sento per dir-ho després que m’hagueu llegit, potser hauríeu fet
millor en veure directament el que vaig captar. En aquest cas, com en la
majoria, unes imatges valen més que mil paraules.
Basat en fets
reals...