La
meva ment és, ara mateix, com un gran embarbussament. Una multitud de llibres
decoren la biblioteca que és la meva habitació, on encara reposa sobre la
tauleta de nit el plat de l’esmorzar, amb restes de l’entrepà de xocolata i un
got encara amb la cullera i la bosseta del te. Els llençols bruts indiquen que
fa temps que no netejo i una espelma m’il·lumina mentre amb la ploma escric
versos que no m’acaben de convèncer. Tot forma part d’un museu on s’exposa la
meva desídia. No sé si estic en el meu refugi o la meva presó, com una muralla
on no es pot trobar la sortida. Tinc
escrit a la pissarra: “escapa”.
No
trobo la inspiració, he perdut la meva musa. Sóc com un actor fent un monòleg
en un teatre sense públic, com un concert de música sense cap melodia. Sóc un
vaixell en una autopista, una revista sense imatges.
Encara enyoro les pessigolles després de fer-li l’amor, tenir-la nua a la meva habitació, dibuixar-la amb el meu llapis,
escriure paraules dedicades a ella que s’enredaven en el paper fent-me sentir un artista. Encara
tinc un penjoll per regalar-li des de que em va deixar. Encara em sembla olorar
la fragància del seu perfum. Era un regal pels meus ulls, el para-sol que em
refrescava les tardes d’estiu, el xarop que em tractava el refredat. Com una droga que necessitava per seguir
endavant.
No
em surten les paraules, estripo el full i encenc la televisió. Comença a caure
el vespre. Una senyora en un programa de testimonis parla, amb la suposada
periodista, del seu marit. Un senyor jubilat, al seu costat, li observa
l’escot. Ella diu que li perdona perquè l’estima massa. Potser a mi em passa el
mateix. Jo també li he perdonat moltes coses: infidelitats, discussions, mànies o males cares. Apago la televisió.
Estic
cansat de no poder parlar amb ella, “donem-nos un temps”, em va dir. Odio
aquesta frase. “I no em truquis”. D’això ja fa dos mesos.
Fa
molta calor aquest vespre. Pujo al terrat i observo les llums de Barcelona.
Havia oblidat que el meu terrat era un magnífic mirador de la ciutat. Darrere
la muntanya de Montjuïc, un globus sembla anar en direcció a l’horitzó. La
ciutat està preciosa, amb tots els seus carrers plens de gent. Deuen anar a
prendre una copa, a conèixer gent nova, enamorar-se, viure. Torno ràpidament a
l’habitació per buscar una làmina per dibuixar. També escric un poema sobre els
nous amants que es formaran aquesta nit de clima estiuenc. Em sento millor
fent-ho, no estic pensant en ella.
Quan
acabo encenc el portàtil abans de preparar-me el sopar. Reviso el Facebook.
Ella m’ha deixat un missatge. El llegeixo poc a poc, intentant entendre cada
paraula. Em diu que em necessita, que vol veure’m, que aquesta nit vol
passar-la amb mi, que estarà a casa seva, sola, esperant-me.
Una
fogonada em puja pel cos al acabar de llegir. Em dutxo, sopo ràpidament i agafo
el penjoll per a ella. Em cuso el botó de la camisa que em posaré aquesta nit.
Agafo el mòbil, un missatge d’ella: “encara recordes on visc, oi? T’espero”.
Baixo per l’escala, saludo amb un gran somriure una veïna que feia temps que no
veia. Està preciosa. Al carrer, veig de prop la gent que dibuixava des del
terrat. Un grup de noies estrangeres a la parada del autobús. La ciutat és mou.
M’arrepenteixo de no haver-la disfrutat. Dos mesos són masses per culpa de la
meva addicció. Tinc el penjoll a la butxaca. L’agafo entre els dits i no sé què
fer. Recordo la pissarra, “escapa”. Cap a on? Vaig al metro en direcció a
casa seva o llanço el penjoll pel clavegueram?
