Quan Salvador Espriu inspira a un grapat d'escriptors usuaris del twitter... #03SE

Joc; lluita, sang i violencia; viatges per l’espai i pel temps; un pessic d’amor i un final sorprenent. Aquest surrealista relat és el resultat de la nova experiencia tuitera, aquest cop amb el hashtag #03SE, que amb un grup d’escriptors a la xarxa hem realitzat durant aquest mes de setembre. El disparador creatiu era, en aquest cas, una cita d’en Salvador Espriu.

Com en les anteriors experiències, vull ressaltar totes les coses positives que comporta un experiment creatiu d’aquesta mena, augmentat per la dificultat de construir el relat i no “perdre el fil” al ampliar-se el nombre de ments pensants i dits tuitejant sense parar. Així, a més dels habituals Sergi G. Oset, Hugo Camacho, Alícia Gili Abad, Ferran d’Armengol, Edgar Cotes i Miri Quatre, s’han sumat al repte tres escriptors més:

Montse Medalla (http://elmeumar.blogspot.com.es/)

Sergi Marcos

Glòria Tudela Galbis

  (http://paranoiasrikanna.blogspot.com.es/)

Com sempre, recordar-vos que en els blocs de tots els participants, podeu llegir els seus propis comentaris sobre l’experiència.

En fi, a disfrutar de la lectura. Ah! I si no us heu quedat satisfets, recordeu llegir els altres reptes creatius a l’etiqueta “Cadàvers exquisits”.

Fins la propera, si el Senyor del Temps ens permet seguir jugant...

“On anirà l'home? 

O bé migrarà en massa a l'espai exterior o bé per instint de supervivència, procurarà destruir el seu veí"

                                                               S. ESPRIU 

L'Adolf recordà aquella cita d'Espriu mentre contemplava la Terra des de la finestra del transbordador. Hi anava per primer cop. El primer objectiu ja l'havia assolit. Era un patir constant, una mena de rosec a l'estómac, que connectava pensament i entranyes. Observar el planeta li féu recordar les lliçons d'història de les invasions dels keplerians i els seus opressors, els pterencs. Ser un híbrid d'humà-keplerià havia apartat als seus de les fonts del coneixement galàctic. Ara, les coses havien canviat força. L'Adolf finalment va arribar a la terra. La seva missió era establir contacte amb els éssers humans, així ho va fer.

La seva missió també era informar a les tropes terrestres del reagrupament de l'exèrcit pterenc. Aquesta vegada els humans tenien bons aliats. Va aprofitar la seva estada a la Terra per veure una pel·lícula. Va decidir veure "Crepuscle" per riure una estona. No hagués pensat mai que s'enamoraria del protagonista. Desconeixia si encara estava viu, però decidí que l'havia de conèixer.

I va començar a buscar-lo pel ciberespai, primer, en un planeta desconegut. Volia veure tots els seus possibles rostres. Missió iniciada sense resultats. Després va recórrer a la solució més fàcil: la Viquipèdia. I descobrí que estava mort. Havia de trobar el DeLorean. El DeLorean sortia en una pel·lícula antiga, hauria d'anar a la filmoteca. La idea era ficar-se dins del film i endur-se el vehicle.

Així que decidit s’hi dirigí. "Com ho faria?", va pensar. En arribar a la projecció, buscà dins la bossa i va treure un tub fet de miralls per dins i per fora, semblava un calidoscopi, però amb uns lents com els prismàtics per apropar o allunyar coses. Un cop dintre la sala de projecció, havia de seleccionar un objecte amb allò, però mai un ésser viu. Les conseqüències, deien, podien ser terribles. Mai havia destacat per la seva perícia. Al pitjar el botó va pensar en “Crepuscle” i ja tenia al davant el cadàver de R. Pattinson i esperava veure al Delorean en la primera escena, però amb els nervis havia tocat a un no mort, i en aquell tema, el manual era clar.

Mort o viu, Pattinson resultava un cadàver d'allò més atractiu, tant si eres un home com si eres una dona. Tancà els ulls i reflexionà.

L’antany ídol d’adolescents i vampir torturat, ara era un zombi bastant penós, repetia com una cantarella: “Klattu, barada, nikto”. l’Adolf es va estranyar, aquella frase era en la seva llengua nadiua i de sobte va recordar la seva missió primitiva, salvar la Terra! Però abans calia fer alguna cosa per aquella desferra a la que havia admirat. Va sospesar el tub de miralls encarant a Pattinson.

Hadych, el bàrman sideral de l'asteroide Gamma 456, poc es pensava que es trobaria en el punt neutral de la guerra humans versus Pterencs. Aquell estat de guerra era dolent per al negoci i el trànsit de naus ja havia començat a disminuir. No volia haver de tancar. Llavors va arribar la primera onada de desplaçats. Primer, tan sols unes poques naus, després centenars. Els oblidats de la guerra. Aquells que acabaven d'arribar podien canviar-ho tot. Però van decidir fer una parada tècnica per revisar les naus. Mentre els tècnics les revisaven, un grupet de pseudo revolucionaris es varen agrupar. El que deien i feien podia ser perillós! Però allò que semblava més evident era la seva desconnexió total entre diverses faccions. Els calia un lideratge, una ment brillant. Adolf aterrà al seu planeta natal Kepler, i observà els seus bells paisatges amb melangia. Potser seria l'última vegada que els veuria. Llavors va recordar una vella melodia i començà a xiular. Allò va aturar el temps. Amb la música dirigiria les faccions a l'objectiu i com un flautista d’Amelin s'alçà redemptor.

Sols una persona no l'escoltava.

Una noia el mirava als ulls, sabia que era perillós. Adolf seguia xiulant, més fluix, va allargar la mà a la noia, li era familiar. Volia que pugés on estava ell.

—Si anem junts, podrem.

—No anirem junts —li digué ella—; ja no recordes res, oi,? Ha passat molt temps, però el mal que ens vàreu fer tu i els teus, segueix viu.

Alguna cosa es va trencar dins l’Adolf. Ferotges imatges de por i destrucció el fuetejaren fins visualitzar la destrucció de mil móns. Era veritat el que deia aquella noia? Havia estat ell el culpable de tot allò? Era la seva guia; la gent el seguia amb una xenofòbia imparable, no ho pretenia, però era el seu símbol. La por ens fa perillosos. Aquell sentiment, altra vegada, entre els budells i la ment, aquella sensació de mareig, que ja no sabia si era por o tristor, tornà la por.

Llavors, se n'adonà. Temia seguir aquell camí. Temia convertir-se en un monstre, com el seu homònim. Ell no era pas un genocida, i amb un sobtat dolor indescriptible en els seus globus oculars, astorat, va sentir rodolar les primeres llàgrimes de la seva vida. Llàgrimes que li van oferir una sensació dolça, que ja no recordava, en entrar contacte amb els seus llavis.

—Només tu, l'última supervivent del teu poble tens capacitat per perdonar-me. Ara ho sé. Parla! Què cal que faci? —va suplicar l’Adolf.

—Prou de matances! oblida les invasions per colonitzar altres móns, tu i els teus no sou millors que els altres... No més guerres.

La hijad havia començat, un canvi radical, un futur, que passava per la violència i el terror.

L’Adolf sabia que ja no tenia aturador. A les tropes dels pterencs s'hi unien un exèrcit d'esbudelladors que abordaven les naus massacrant la tripulació. Eren escorredissos.

L'Adolf es trobava entre l'espasa i la paret. La noia li demanava una treva indefinida i els altres només pensaven en atacs violents... Va tenir una visió. Seria eina de pau i martell salomònic. Santó i cabdill militar. La història el recordaria com un monstre voraç. Així que va començar la matança, primer havia de matar aquella noia, sinó no podria continuar així que va decidir que, a més ho faria davant de tothom, per començar a donar exemple, per deixar clar qui era i què volia. La hijad necessitava tenir els seus màrtirs, els seus herois i vilans: els fonaments d’un Reich mil·lenari interestel·lar.

Però la noia el mirava fixament, l'Adolf no era aigua clara. Un calfred li va posar els pèls de punta i aleshores es transformà en allò que mai no hauria esperat ell. Un ésser diferent a la feblesa d'una noia humana, que ara li cridava mots inintel·ligibles, provocadors.

Adolf va parar un moment. El seu cervell processava la informació a una velocitat demencial.

—NO! JO NO SÓC COM ELL! —cridà.

Pels seguidors era l'heretgia, pels visionaris era l'escollida. Pel metge era el futur: gens pterencs, esbudelladors i humans. La confusió es propagà arreu. Per una banda un híbrid keplerià-humà i per l'altra un pterenc-esbudellador-humà. Llavors passà l'inesperat. Ella va iniciar un somriure i ell l'acollí dins d'una abraçada. Havia reconegut aquells crits i planys, eren com un cant d'enyor humà i abraçat a ella, olorant-li els cabells, pensà en que no hi hauria un futur, fos quin fos, sense ella.

Però un esbudellador decidí acabar amb aquella heretgia i disparà. La multitud va veure com un d’ells queia a terra.

—Qui només entén de punició només usa la violència, —diu una veu, —volem votar la fi de la guerra, —digué entre sang i plors la figura.

Es va fer el silenci. L'esbudellador els assenyalà, incitant la multitud a acabar amb ells. En girar-se de nou, però, un sobtat cop de puny el pegà acompanyant-lo al terra. En girar-se descobrí un híbrid, aquest cop keplerià-pterenc. Era el tercer, però no l'últim, una cort d'híbrids escortaven als tres primers. La noia s'alçà, no l'havia tocat de ple.

—Com em dic Sonja que tu i els teus esteu condemnats a seguir habitant aquest món arrossegant-vos com els gossos o col·laborant amb nosaltres, els híbrids, heu d'escollir.

Sonja se'ls mirà, a l'espera, observant aquelles cares idèntiques, que ni pestanyejaven.

—I bé, què heu decidit? —preguntà.

Tot d’una, el dia es va fer nit. L’eclipsi va arribar, portador de negres noves. El Senyor del Temps, guardià de l’Univers, observava. "Em pregunto si hauré d'intervenir o ho resoldran tots sols. Començo a tenir gana", s'impacientà a la porta de la Tardis.

La senyora del temps s’impacientava. 

—Deixa el coi de joc de rol, que la paella es refreda i els nens només pensen en esclafar mons!

—Què vols dir? —digué el Senyor del Temps enfurismat.

—Ni més ni menys que el que t'acabo de dir —féu ella.

S'ha acabat! El senyor del temps abandonà el joc, resignat.

No sabia que se l'havia deixat obert. Els esdeveniments es succeirien per si sols.

Adolf i Sonja es tenien de les mans amb força, els dos pressentiren una incerta angoixa, com si algú superior els hauria abandonat. L'exèrcit dels pterencs atacà simultàniament el planeta Terra i Kepler sense compassió. Els híbrids no hi tenien res a fer. Els morts s’amuntegaven i els ferits s'ofegaven sota el pes de cossos esbudellats. Un riu vermell cobria els dos planetes. No podies evitar qüestionar-te davant aquella visió si calien tants sacrificis sense sentit. La fredor i la desesperança inundaven l’escena i la flaire cada cop era més intens. Tot semblava acabat.

Sonja i l’Adolf entraren a la “Police box” acompanyats del Senyor del Temps.

—Fills meus marxem, aquí ja no podeu fer més —va dir.

Sonja i Adolf es miraren a aquell ésser fosforescent i sobrenatural amb temor sense saber que fer. Era la solució? "És l'única solució", els llegí el pensament. "Anirem al passat i tornareu a començar el dia que llegíreu —On anirà l'home? O bé migrarà en massa a l'espai exterior o béper instint de supervivència procurarà destruir el seu veí i us adonareu que ambdues coses són inevitables. I el senyor del Temps no tindrà cap més opció que crear una nova partida. Fi del joc”.