TORNEIG LOVECRAFT

És possible fer 12 relats diferents d’un mateix inici? En aquesta ocasió, el grup tuitaire hem fet al llarg del mes de novembre un torneig molt interessant. Degut al creixement exponencial del grup, hem fet relats en equips de 4 o 5, variables a cada semana i durant quatre caps de semana consecutius. 

El començament comú del “Tornei Lovecraft” era:

“Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.                             H. P. Lovecraft”

Les 12 versions, en les que hi ha hagut espai per tot tipus d’històries, les podeu llegir en el blog del grup… 

http://tuiteratsultradimensionals.blogspot.com.es/

De totes maneres, aquí us deixo els relats en els que he participat, amb els noms dels companys amb qui he realitzat aquesta aventura setmanal. Que els disfruteu!

BRINDIS

Satisfecho, Jony termina con sus series vespertinas. Con pasos enérgicos, camina hacia el baño y frente el espejo, se repasa las patillas, se quita un pelo que asoma por las fosas nasales y otros vellos incipientes de las axilas. Se observa el vientre, admirando el nuevo grosor de su abdominal oblicuo. Sonríe.

Tras la ducha, con la imprescindible reparación vía gel exfoliante, desliza los dedos sobre su rostro con ayuda de la crema facial que se anuncia tanto por la tele. Coloca cuidadosamente cada pelo del flequillo en orden y lo fija con gomina. Se señala con el índice en el espejo y con la toalla anudada en la cintura, prueba distintas posturas frente a su propio reflejo. Finalmente, se toma una foto de medio lado. Revisa, se asegura de haber marcado pectoral y se da el okey. La sube a Instagram.

Después de escoger unos jeans y una camiseta ajustada fucsia, a juego con los bóxers, y el cinturón, verde, del mismo color que los cordones de sus zapatillas; se dirige a la cocina. "Qué coño, un día es un día". Y allí, antes de prepararse la cena, abre la nevera, descorcha una botella de cava y se sirve. Jony rellena la copa y la levanta, lanzando un brindis al espejo del comedor. “Salud.”

#T04G: UNA AUTÉNTICA PARANOIA

Últim “cadáver exquisit” del grup tuitero, batejat ja oficialment com “Tuiterats ultradimensionals” (estrenem bloc, cortesía de l’Edgar http://tuiteratsultradimensionals.blogspot.com.es/). Us recomano que el visiteu, tant per llegir els relats ben organitzats com per enllaçar als diferents blocs dels companys.

I seguim afegint membres al grup… Cada cop es complica més la cosa, i com ja veureu en aquest relat les històries es poden tornar molt boges… però amb carinyu, aixó sempre. Imagineu, si som capaços d'encabir-hi "La Macarena"... No sabria definir-lo, la veritat... Us deixo que ho feu vosaltres.
Per cert, els autors d'aquest relat ja podem, per nombre, formar un equip de futbol. Aquests som els 12 (qui deu ser el suplent?) participants:

Sergi G. Oset

Hugo Camacho

Alícia Gili Abad

Ferran Armengol

Edgar Cotes i Argelich

Miri Quatre

Montse Medalla

Glòria Tudela Galbis

Vicent Terol 

Tere Essa Ema

Josep Manuel Vidal-Illanés
I, es clar, un servidor, Mark Olsson

Doncs bé, ja us deixo el relat fet a l’octubre, a partir d’un fragment dels germans Grimm.

“És per això que totes les cabres tenen ulls de dimoni i la cua tallada; i per això li agrada tant al diable encarnar-se en elles.”
J.L. i W.K. GRIMM

PASEOS

Salía cada día a pasear su fox terrier desde hacía semanas, meses y años…

Hoy camina entre farolas apagadas y arboles sin hojas, sobre unas baldosas que ya conocen la forma sus pasos. Se siente extraño rodeado de las miradas de los vecinos que lo ven pasar. Por las mañanas, esos ancianos con boinas de franela y gafas oscuras; y, por las tardes, antes de cenar solo  y viendo el informativo de la 1, esos jóvenes con gorras y fumándose un porro. Todos parecen observarle con ojos sospechosos, como si fuera un extranjero en el entorno, un paseador extraño con la correa en una mano y una bolsita de plástico para recoger los excrementos, en la otra.

CASTANYAWEEN 2013 *

  *El terme "Castanyaween" ha estat adoptat pel grup per iniciativa de l’Hugo Camacho. Qualsevol problema legal derivat de l’ús del terme, consulteu amb ell… I vigileu, li agrada la carn humana.*

 Els monstres del grup “Tuiterats ultradimensionals” hem disfrutat d’un terrorífic Castanyaween. Com tant ens agrada atiborrar-nos de castanyes o panellets, com xuclar històries de zombies, vampirs o altres monstres terribles; hem decidit fusionar les dues festivitats.

¿Què t’agrada buidar castanyes i posar-hi una espelma dins?

¿Què disfrutes anant a visitar els difunts vestit de bruixa?

¿Penses que els panellets s’han de degustar amb un bon got de sang?

Aquests són els teus escrits.

Perquè tots podem disfrutar del Castanyaween com hem fet nosaltres, creant en menys de 48 hores, tots aquests tuits en forma de microrrrrrelats.

I com els volem compartir amb tots vosaltres, aquí teniu els resultats. Aquest són els nostres CASTANYAWEEN...

VIGILÀNCIA

El primer que vaig veure va ser l’etiqueta de la capsa de cartró on m’havien transportat. “Oficina de la Caixa de Pensions, Carrer Guillem Tell 28, 08006, Barcelona”. Entenc que la meva feina us podia semblar monòtona i molt estàtica, perquè des de que em van instal·lar, sempre tenia el visor dirigit a un mateix punt, la porta d’aquell caixer automàtic. Però bé, no us vull entretindre amb detalls superflus per explicar-vos el que vaig veure aquella nit.

Recordo que aquella tardor havia vist entrar sovint aquella dona, de la que em va cridar molt l’atenció l’abric que sempre duia. Tot i que vell i ple de taques, semblava de molt bona qualitat i habitualment, les persones que venien a dormir al meu caixer, duien robes més modestes.

Segons sortia a l’extrem inferior de la meva visió, era la matinada del 16 de desembre del 2005. I com els dies previs, la dona va entrar una mica més tard de les dotze. L’hora posterior van entrar bastants clients a treure diners, però cap d’ells semblava mirar-la directament ni tan sols adonar-se que hi era. S’estaven un promig de 4 minuts i sortien després de posar-se els bitllets al moneder. Cap allà l’una i mitja, però, van entrar dos joves i ells si que s’hi van fixar en la dona. Intueixo pels seus rostres que l’insultaven i també veia que li tiraven objectes com una ampolla buida de refresc o un conus de plàstic taronja i blanc. Entre riures, van sortir d’allà després de que la dona els hi tanques la porta als morros.

I vaig seguir amb la feina, sense ensurts. Intuïa els forts roncs de la dona, mentre jo, ho reconec, també em notava cansada. La meva funció era no deixar mai de vigilar la porta; així que, ni que tingués la capacitat de fer-ho, no podia permetre’m el luxe de posar-me en Off.

Al cap d’unes tres hores, més o menys, va ser quan vaig retratar els fets que m’han atorgat aquesta importància “mediàtica”, com diuen ara. Un noi  que mai havia vist entrar al meu recinte, va picar repetidament a la porta. La dona, desvetllant-se, va treure el pestell i el va deixar entrar. En tornar al seu racó, pels dos costats de la porta van aparèixer els dos nois d’abans. Fora del meu angle de visió, dedueixo, la van sacsejar, menysprear o tirar-li escopinades. El que sí que vaig veure amb claredat va ser com dos dels nois sortien i al cap d’uns minuts,  tornaven amb un bidó blau de líquid a la mà. Un d’ells devia abocar-li aquell líquid, ja que el noi que fumava una cigarreta, la va llançar en direcció a la dona i… Vaig sentir una gran sacsejada sota meu, seguit d’aquella gran explosió. Al moment, enfront del meu ull, tot el caixer es va omplir d’una gran bola de foc. Mig atordida, em va semblar escoltar, entre gemecs de dolor de la dona, com els seus insults perdien força…

Pel que em vaig assabentar més tard, els bombers van arribar ràpid. En apagar el foc, van poder salvar la gravació que havia realitzat aquella nit. Gràcies a aquelles imatges que tant m’havia costat enregistrar, han decidit que aquells dos nois majors d’edat han d’estar molts anys a la presó. Jo em retiro i, si existís un mon en que les càmeres de gravació poguessin escriure, hauria fet aquest text que acabeu de llegir. Encara que penso, i ho sento per dir-ho després que m’hagueu llegit, potser hauríeu fet millor en veure directament el que vaig captar. En aquest cas, com en la majoria, unes imatges valen més que mil paraules.

En record de la Maria Rosa Endrinal

Basat en fets reals... 

http://www.lavanguardia.com/sucesos/20081111/53577211402/penas-de-17-anos-de-carcel-para-los-dos-autores-de-la-muerte-de-una-indigente-en-barcelona.html#ixzz2iwjdrV00

ABANS DE SOPAR

No hi ha més plaer que deixar-se portar per l’inspiració i deixar escapar totes aquelles paraules i frases que se’t venen a la ment, es diu el jove a sí mateix; i  explorar la creativitat que fa que s’uneixin les neurones i impulsar-te a capbussar en les teves idees sota un tel d’ambients, situacions i espais imaginaris.

El nostre escriptor adolescent gaudeix davant del full de paper i no deixa passar l’oportunitat de descriure imatges tal com li venen, relatant situacions imaginades (que, de ben segur, són més el resultat d’una barreja d’imatges de llibres, còmics o pel·lícules que d’experiències viscudes) o inventant diàlegs que encaixin en les peculiaritats típiques dels personatges que mouen la seva historia.

Exercici lliure, en diuen, i com podria millorar la seva narració sinó és deixant-se anar?

S’aixeca, dona un tomb per l’habitació nua, on pengen pòsters reciclats del seu germà gran, que fa poc va iniciar un viatge a un lloc molt llunyà. Aquelles imatges d’estrelles de l’NBA dels 80 resten enganxades com a petit homenatge a qui li va ensenyar a llançar a cistella. I ara vol clavar un triple als morros dels que diuen que és un xaval tancat, tímid, sense personalitat… I ho fa, i tant, a través d’un flux constant de paraules que esdevenen paràgrafs sencers.

De què podria seguir parlant?

Un viatger, ell mateix, o ell mateix en el rostre i físic del seu germà. Seduïnt dones desconegudes, resolent situacions misterioses arreu del continent i sent recompensat com mai ho ha estat. Vestir-se amb les robes més cares i anant a recepcions i còctels convidat per personatges molt influents. No ho té clar.

Estem davant d’un futur escriptor?

Segur.

Totes aquestes línies  no son una mera excusa per fer els deures de ciència; hi ha una necessitat inherent en la seva jove ment per fluir sobre el full de paper. Tot s'acaba: la mare el crida, ha d’anar a sopar que la truita es refreda. Deixa el bolígraf sobre la taula i tanca el quadern.

Demà hi seguirà.

A LETTER FOR STEPHANIE

Hi Stephanie

        I wish I could help you giving you the information you need, but I have to tell you it’s the first time I’m doing the role of “cupido”. By the way, I can tell you about Nacho. He’s a great friend of mine, and if you are interested in built up a relation with him, I have to admit that is a convenient decisión.

First of all, he is 31 and has a good job, he’s a lawyer (that not a liar). He is very extrovert and sociable, he could talk about too interesting and varied topics and I’m sure you will never have “uncomfortable silences” with him. I also have to tell you he is extremely polite (imagine he also does the ironing: the shirts, the sheets, the handkerchiefs, even his socks). He is hard-worker but also funny, he admits to know hundreds of different bars and restaurants on the city. He’s also independent, because he has lived alone in a flat for 4 years, and his mum also prepares him tuppers weekly. And one of the things I can emphasise on his carácter is that he is very open-minded (it wouldn’t mean he acts like this in love relations, don’t misunderstand the adjective).

Concerning to his hobbies, he likes going out, seing films, reading books and having more information about politics, sports or philosopy to chat up. As I told you before, he’s talking most of the time, even if the other person goes to the toilet. He also likes dancing, his favourite dance is “tap dance” (which his friends thought he had done only for flirt with girls, but later we have seen he is an artist). As a result of his tendency to visit restaurants, his stomach is getting bigger, but he also goes to the gym (at least, once a month to do the payment). He’s very active, and always needs to do things and visit places. He enjoys women and treat them as princesses, but I’m sure if he starts a relation with you, you only will be his princess (you would be his first serious relation and I am sure is what he needs now).

¿How is he physically? It’s easy to say. ¿Have you had the look of “latin lovers” seen in films or musicians? He’s the opposite one: bald, not specially tall, but his face is funny and he looks intelectual with his “pasta glasses”. Eventhough, he always dresses up elegant.

And I think that’s all I can tell you about him. I hope the information was useful for you. Please, let me know if you need some extra information about him. I wish you could meet him soon when  you travel to the city. I will be happy if it cames to a good end, so I will consider myself a good “Cupido”.

Best regards.

Mark.